Tornar enrere

Mercè Rodoreda, viure i escriure

Un dia, a meitat dels anys trenta, Mercè Rodoreda parlava amb el director del setmanari barceloní “La Rambla”. El director li preguntà: “I vostè, per què escriu?” Ella, tota estranyada, contestà: “Escric perquè m’agrada molt escriure. I perquè jo vull ser escriptora.” El director del setmanari, sense saber que el que diria a continuació marcaria d’alguna manera la vida de la dona que tenia al davant, replicà: “Viure, si el que vostè vol és escriure, primer ha de viure.”

Segurament, Mercè Rodoreda no era conscient en aquell moment de tot el que hauria de viure en el futur: un matrimoni fracassat, dues guerres, l’exili, la gana, una vida sentimental difícil, la solitud... Totes aquestes vicissituds li van fer dir, anys més tard, frases com “Sóc una persona que sempre ha viscut ‘arriscadament’” o “Sempre és millor haver sofert per a poder escriure. Una persona feliç no té història”.

Mercè Rodoreda sempre va considerar que les paraules del director de “La Rambla” eren un dels millors consells que li havien donat mai.

Anys 30, anys de formació

Mercè Rodoreda va néixer el 10 d’octubre de 1908, en una família apassionada pel teatre i el món de les lletres en general. El dia que feia 20 anys es va casar amb un germà de la seva mare i, un any més tard, va néixer el seu únic fill. El matrimoni va fracassar i, a partir d’aquell moment, Mercè Rodoreda va començar a buscar una certa independència que l’allunyés del món tancat en què havia viscut fins aquell moment.

Ben aviat, va començar a relacionar-se amb el món intel·lectual de l’època i, particularment, amb els components de l’anomenat “Grup de Sabadell”: Francesc Trabal, Joan Oliver i Joan Prat, conegut com Armand Obiols, etc.

Fruit d’aquestes coneixences, Rodoreda va començar a publicar en diversos diaris i revistes de l’època: “La Publicitat”, “La Veu de Catalunya”, “La Revista”, “Mirador”, etc. Durant aquest temps, Rodoreda, que només havia anat a l’escola durant tres anys, intentà formar-se des del punt de vista lingüístic i literari amb la voluntat, molt clara ja des d’aquests estadis inicials, de convertir-se en escriptora. La seva producció en aquests moments és molt variada: entrevistes, assaig, novel·les, contes, contes infantils... Les quatre primeres novel·les (Sóc una dona honrada?, Del que hom no pot fugir, Un dia en la vida d’un home i Crim) va acabar rebutjant-les i no va permetre que es tornessin a publicar mai més. L’any 1937, però, va guanyar el premi Crexells –un dels més prestigiosos de l’època– amb la novel·la Aloma, que l’any 1969 seria reeditada, després de reescriure-la completament. L’any 1934 va publicar, també, l’assaig Polèmica, escrit conjuntament amb Delfí Dalmau.

La Fundació Mercè Rodoreda ha publicat, aquests últims anys, les quatre novel·les rebutjades per l’autora, en una edició no comercial, destinada als estudiosos.

Els anys de la postguerra

L’any 1939, Rodoreda marxa a l’exili amb un nombrós grup d’escriptors. Després d’una llarga peregrinació per diverses ciutats franceses (Perpinyà, Tolosa de Llenguadoc, Royssy-en-Brie –on comença la relació amb Armand Obiols–, Llemotges i Bordeus), acaba instal·lant-se a París.

És en aquesta època que Mercè Rodoreda comença a interessar-se per la poesia, a causa d’una estranya paràlisi al braç que li impedeix d’escriure textos llargs. Sota el mestratge de Josep Carner, amb qui mantingué una interessantíssima correspondència, començà a publicar poemes en diverses revistes de l’època. Als anys 1947, 1948 i 1949 guanya els Jocs Florals de Londres, París i Montevideo i és nomenada Mestra en Gay Saber.

L’any 1954, Rodoreda i Obiols se’n van a viure a Ginebra, on ell té la seva feina com a traductor de la UNESCO. A Ginebra, Rodoreda continua escrivint contes i poemes i fa una breu però intensa incursió en el món de la pintura.

L’arribada de l’èxit, “La plaça del Diamant”

L’any 1960, Armand Obiols se’n va anar a viure i treballar a Viena. Rodoreda, però, es quedà a Ginebra, tot i que, a partir d’aquell moment, va passar algunes temporades a la capital austríaca.

Aquell mateix any, Rodoreda presentà al premi Sant Jordi la novel·la Colometa. Tot i que no va guanyar el premi, Joan Fuster –membre del jurat– s’adonà de la qualitat d’aquella obra i la recomanà a Joan Sales, editor de El Club dels Novel·listes, editorial en què apareixeria publicada dos anys més tard amb el títol de La plaça del Diamant. De mica en mica, la novel·la es va anar popularitzant i Rodoreda començà a adquirir una certa fama. Finalment, l’autora aconseguia el que havia perseguit durant tant temps: ser una escriptora reconeguda al seu país.

L’any 1965 apareix publicada la traducció a l’espanyol de la novel·la i, a partir d’aquell moment, La plaça del Diamant comença a ser traduïda a moltes altres llengües: anglès (1967), italià (1970), polonès (1970), francès (1971), txec (1973), japonès (1974), hongarès (1978), alemany (1979), danès (1981), eslovè (1981), rus (1981), noruec (1984), grec (1987), holandès (1987), islandès (1987), finès (1988), portuguès (1988), suec (1989), xinès (1991), vietnamita (1993), eusquera (1994), gallec (1995), romanès (1995), búlgar (1996), serbo-croat (1998), lituà (2002), hindi (2005) i sard (2008). En algunes d’aquestes llengües (espanyol, italià, anglès i portuguès), la novel·la s’ha traduït més d’una vegada.

La plaça del Diamant ha estat portada al cinema i a la televisió, i se n’han fet diverses adaptacions teatrals, a Catalunya i a França.

Les obres de la maduresa

L’any 1970, Armand Obiols morí a Viena. A partir d’aquell moment, Rodoreda començà a passar llargues temporades a Catalunya, tant a Barcelona com a Romanyà de la Selva, primer a casa de la seva amiga Carme Manrubia i després a la casa que s’hi va fer construir.

Després de l’èxit de La plaça del Diamant, Rodoreda començà a publicar amb una certa regularitat. Després d’una vida plena d’entrebancs, l’èxit i la tranquil·litat que va trobar a Catalunya –i especialment a Romanyà– van fer que la seva producció literària no s’aturés fins al moment de la seva mort, a Girona, el dia 13 d’abril de 1983.

Les seves obres d’aquests anys són aquestes:

1966: El carrer de les Camèlies (premi Sant Jordi, premi de la Crítica, premi Ramon Llull)
1967: La meva Cristina i altres contes
1967: Jardí vora el mar
1969: Segona versió de la novel·la Aloma
1974: Mirall trencat
1978: Semblava de seda i altres contes
1980: Quanta, quanta guerra... (premi de la Crítica Serra d’Or)
1980: Viatges i flors (premi Ciutat de Barcelona)

L’any 1980, com a reconeixement a tota la seva trajectòria, va ser la primera dona que va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Les obres pòstumes

La publicació de la narrativa rodorediana no s’aturà amb la seva mort. Així, després d’aquell 13 d’abril de 1983, arribaren a les llibreries dues noves novel·les, Isabel i Maria i La mort i la primavera. Aquestes novel·les, però, no estaven desades al calaix esperant el moment oportú per ser publicades; es tracta, en els dos casos, de novel·les en les quals Mercè Rodoreda havia treballat durant molts i molts anys.

Segons els estudiosos rodoredians, Isabel i Maria va ser la primera novel·la que Rodoreda va començar a escriure a l’exili. Tot i que no va ser mai publicada en vida seva, l’autora en va aprofitar alguns elements tant a Mirall trencat com a La plaça del Diamant. La novel·la va ser publicada l’any 1991.

Les altres Rodoredes

Tot i que Mercè Rodoreda ha passat a la història com a novel·lista i contista, no es pot oblidar que també va dedicar-se –amb més o menys intensitat segons el moment– a altres gèneres o, fins i tot, a altres arts.

Durant els anys trenta, en la seva etapa de formació, Rodoreda va provar diversos gèneres literaris, a part de la narrativa: l’assaig (en el llibre Polèmica, escrit amb Delfí Dalmau), l’entrevista (és especialment remarcable el seu treball a la revista “Clarisme”, on va publicar entrevistes a la majoria dels escriptors catalans del moment) i el conte infantil (bàsicament, a la pàgina dedicada als infants que apareixia els diumenges al diari “La Publicitat”, il·lustrada per Avel·lí Artís-Gener, Tísner).

Les entrevistes publicades a “Clarisme”, també durant els anys trenta, van ser recollides per Teresa Muñoz a la revista “Llengua & Literatura” l’any 1993. El 1999, La Fundació Mercè Rodoreda va recollir en un volum els contes infantils de “La Publicitat”, amb les il·lustracions originals del Tísner, i aquest 2008 l’editorial Baula ha començat a publicar alguns d’aquests contes, en edicions dirigides especialment als infants, il·lustrats per Subi.

El pas de Mercè Rodoreda per la poesia va ser breu però, en el seu moment, va aconseguir diversos premis. Els seus poemes van estar dispersos per diverses revistes fins que l’any 2002 Abraham Mohino els va recollir en el llibre Agonia de llum. La poesia secreta de Mercè Rodoreda.

De la mateixa manera que es pot dir que Rodoreda no es va dedicar mai amb intensitat a escriure teatre, no es pot negar aquesta és una activitat que va mantenir durant molts anys. La seva producció recull diverses obres que, en els últims anys, han començat a ser representades amb una certa freqüència i que es poden trobar, també, publicades en forma de llibre.

Fora ja del món de la literatura, cal parlar del pas molt puntual de l’autora pel món de la pintura. El conjunt de la seva obra –que, en aquest moment i en bona part, és propietat de la Fundació Mercè Rodoreda– es pot trobar recollit en el catàleg de l’exposició que se’n va fer l’any 1991, i també en el web de la Fundació.

La vida

A partir del moment de la mort de Mercè Rodoreda, quan els estudiosos van començar a tenir accés a la seva documentació personal (dipositada a l’arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda), es va despertar un fort interès sobre la seva vida; interessava saber qui era aquella dona, qui hi havia al darrere d’una obra com aquella. Van començar a aparèixer, doncs, biografies escrites des de punts de vista molt diferents: des dels relats més “hagiogràfics” fins a les visions que, sense negar en cap moment la immensa qualitat de la seva obra però aturant-se en els detalls més sòrdids de la seva vida, en donen una visió més crítica. Aquests tractaments tan diversos, van donar lloc, en alguns moments, a fortes polèmiques entre els estudiosos –en aquest cas caldria dir estudioses– que han analitzat la seva vida.

Però les fonts per al coneixement de la vida de Mercè Rodoreda no s’acaben en les biografies publicades. Tenen molt d’interès les diverses entrevistes que va concedir l’autora –i que aviat apareixeran publicades conjuntament en un volum–, els epistolaris –alguns ja publicats i altres en curs d’edició– i els diversos textos que la mateixa Rodoreda va escriure parlant sobre la seva vida. És especialment interessant, en aquest sentit, el volum aparegut aquest any del Centenari en què Abraham Mohino i Mònica Miró recullen tots aquests escrits en què l’autora parla d’ella mateixa.

La crítica

Quan encara no havia aparegut tota la producció literària de Mercè Rodoreda, en els últims anys de la seva vida van començar a aparèixer els primers estudis sobre la seva obra. Així, el 1976 es presentà la primera tesi doctoral dedicada a l’anàlisi de la seva narrativa, escrita per Carme Arnau.

Des d’aquell moment, la bibliografia no ha parat de créixer i les monografies, les guies de lectura, les aportacions a congressos i els articles publicats en revistes especialitzades han anat constituint una base importantíssima per a l’anàlisi de la literatura de Mercè Rodoreda des de punts de vista molt diversos.

Cal destacar, en aquest punt, la tasca que, a través dels premis i beques que convoca anualment, porta a terme la Fundació Mercè Rodoreda, que gestiona els drets sobre el conjunt de l’obra de Mercè Rodoreda que va heretar l’Institut d’Estudis Catalans i que és l’encarregada, per tant, de difondre-la i de promoure’n l’estudi.

És molt destacable, també, la gran aportació a l’estudi de l’obra de Mercè Rodoreda que arriba des de diverses universitats dels Estats Units d’Amèrica.

L’obra de Mercè Rodoreda, més enllà dels llibres

A partir dels anys setanta, l’interès creixent per l’obra de Mercè Rodoreda va fer que comencessin a aparèixer adaptacions dels seus contes i les seves novel·les al teatre, a la televisió, al cinema i, fins i tot, a la ràdio.

Les primeres adaptacions van ser per a la televisió. Els anys 1976 i 1977, Televisió Espanyola va emetre versions del conte El mirall i de la novel·la Aloma. Aquesta era la primera vegada que l’obra de Mercè Rodoreda abandonava el paper per fer el salt a la pantalla.

L’any 1980, Catalunya Ràdio va emetre una adaptació de Mirall trencat feta per Marta Pessarrodona i dirigida per Carme Sansa. Anys més tard, el 2002, la mateixa emissora emetia el programa “Estimada Rodoreda”, en què es feia una lectura dramatitzada de la correspondència de l’autora.

Sens dubte, però, el pas més gran per a la difusió de l’obra de Mercè Rodoreda fou quan, l’any 1982, arribava als cinemes la popularíssima versió de La plaça del Diamant dirigida per Francesc Betriu i protagonitzada per Sílvia Munt. Aquesta mateixa adaptació va tenir una versió televisiva més llarga que va ser emesa per Televisió Espanyola.

El 2002, Televisió de Catalunya emetia una ambiciosa producció basada en l’altra gran novel·la de Mercè Rodoreda, Mirall trencat, amb Carme Elias en el paper de Teresa Valldaura.

El pas pel teatre de les obres de Mercè Rodoreda, tant les escrites directament per ser representades com les adaptacions de contes i novel·les, ha estat també una costant des dels anys vuitanta, tant dins com fora dels Països Catalans. Són especialment remarcables les adaptacions de La plaça del Diamant de Giles Bouillon, estrenada a Tours el 1988 i que va fer temporada a París, la de Joan Ollé de l’any 2004 i la que es va fer el 2007 al Teatre Nacional de Catalunya, en commemoració del Centenari de l’autora.

Cal fer esment, també, de la presència de l’obra rodorediana a la indústria discogràfica. Es podria parlar, per exemple, de la lectura que Maria del Mar Bonet va fer del conte Gallines de Guinea per al disc La lluna d’en Joan de Carme Solé Vendrell, o de la interpretació musicada d’alguns poemes de Mercè Rodoreda que Mariona Font fa en el seu disc D’aram.

De Torrejón de Ardoz…

Des del moment de la mort de Mercè Rodoreda, ara fa vint-i-cinc anys, van començar a aparèixer als Països Catalans, i fins i tot més enllà, carrers, places, passatges i jardins amb el nom de l’escriptora. Des de Vic, a la comarca d’Osona, fins a Palma, a l’illa de Mallorca, o Puçol, a l’Horta, passant per Torrejón de Ardoz, San Sebastián de los Reyes o Màlaga, a Espanya, han volgut homenatjar d’aquesta manera l’autora de La plaça del Diamant i Mirall trencat.

Tot i el desmesurat creixement dels últims anys, Vilanova i la Geltrú, una ciutat que en els seus carrers honora o recorda la llibertat, les àncores, l’espígol, el ciment, la ceràmica, les bombes, l’esbarjo o, fins i tot, el codonyat, encara no ha trobat un espai on col·locar una placa amb el nom de Mercè Rodoreda, una autora que ha portat la literatura catalana a les antologies de la literatura universal.

.